Pots ser tu, puc ser jo és una proposta teatral que s'estructura a partir d'unes escenes que s'han extret de l'experiència viscuda per un grup de persones que han patit en la seva família o en la seva pròpia persona la dura realitat de les malalties mentals en l'adolescència.

És un treball que no pretén ser una obra de teatre de ficció ni un espectacle a l'ús, sinó un teatre-documental per tal de fer reflexionar els espectadors sobre la necessitat de trencar el mur de silenci que massa sovint aïlla i envolta les persones que pateixen malalties mentals. Volem donar-los veu a ells i als seus entorns familiars que se senten indefensos i incompresos davant dels pocs recursos que les institucions públiques ofereixen per a resoldre aquesta problemàtica creixent.

La funció va seguida d'un fòrum conduït per professionals d’ITA Salut Mental i la psicòloga Núria Reig per tal que les persones que ho desitgin puguin comentar els dubtes i els problemes que la temàtica de les escenes els ha suscitat.

La finaiitat que Enraona Teatre es proposa amb aquesta funció és la de dinamitzar i remoure les persones i les insitucions de cara a la prevenció i curació dels trastorns mentals que cada any augmenten al nostre país i normalitzar aquestes malalties combatent l’estigmatització i marginació que sovint comporten.

Sense Filtre és una proposta de teatre fòrum interactiu que convida a reflexionar sobre la pressió estètica, la influència de les xarxes socials i la discriminació cap als cossos que no s’ajusten als cànons hegemònics.

L’obra mostra situacions reals i quotidianes que viuen molts adolescents i joves, sotmesos a la necessitat constant d’encaixar en models irreals de bellesa. Aquesta pressió pot derivar en inseguretats profundes, baixa autoestima i fins i tot en trastorns greus de la conducta alimentària.

La representació està concebuda com una experiència participativa: entre escena i escena, la debatista obre el diàleg amb el públic, convidant-lo a analitzar el que ha vist, compartir vivències i proposar alternatives. Així, els espectadors deixen de ser només observadors per convertir-se en agents actius del debat i de la reflexió.

És una obra de petit format, dissenyada per adaptar-se fàcilment a aules escolars i espais educatius, fent possible acostar el teatre social allà on és més necessari. Els actors i actrius que hi participen són joves que han viscut en primera persona aquestes problemàtiques, aportant una autenticitat i una proximitat que fa que el missatge arribi amb més força.

L’objectiu del projecte és trencar tabús, combatre la grassofòbia, promoure la diversitat corporal i fomentar l’autoacceptació, tot generant un espai segur per compartir experiències i construir mirades més respectuoses i inclusives.

Ara Jo! és una obra de teatre de petit format creada com a encàrrec del Consell Comarcal de l’Alt Empordà i el Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE). La peça s’estructura en escenes independents que s’entrellacen a través d’un fil conductor sorprenent i colpidor, capaç de mantenir el públic en tensió i alhora convidar-lo a la reflexió.

Cada escena posa llum a una cara diferent de la violència masclista: des de les més evidents fins a aquelles que s’arrosseguen en silenci, amagades sota la rutina, la vergonya o la culpa. És un teatre que dona veu al dolor callat, a la por sostinguda i a la soledat d’aquelles que pateixen en la invisibilitat. Però també és un crit. Un crit col·lectiu i necessari. Ara Jo! vol dir prou: és el moment de trencar el silenci, d’aixecar-nos i de fer-nos escoltar amb una sola veu.

L’obra neix de les vivències reals de dones que han patit violència masclista en primera persona. Elles decideixen què s’explica, com es diu i quin missatge ha de quedar. Per això, cada representació és un acte de resistència, de memòria i de reconstrucció compartida. 

Aquest projecte vol sacsejar consciències i obrir espais de diàleg allà on massa sovint hi ha silenci. Vol recordar-nos que la violència masclista no és un fet aïllat, sinó un problema social que ens interpel·la a totes i tots.

Després de la funció, s’obre un col·loqui amb el públic: un espai on la paraula esdevé eina de lluita, on la vergonya canvia de bàndol i on pot començar, finalment, una nova manera de mirar i d’estimar.